La similitud entre el terme casteller “anxaneta”, el nom d’una localitat valenciana i el d’una tribu del nord d’Àfrica.
CARLES ESTEVE.- Atzeneta. Nom de poble, lloc al mapa de l’Alt Maestrat (Castelló), paraula que uneix paisatge i història.
Des de fa temps els estudiosos accepten que el topònim Atzeneta guarda una empremta àrab-berber, concretament de la tribu dels Zenata, i que això reflecteix presències humanes àmplies i duradores en el territori. Ara bé: i si, a més d’un rastre de poblament, aquell món amazic hagués deixat una petjada cultural més subtil dins del nostre vocabulari festiu? Aquesta hipòtesi, especulativa però coherent, tracta de remuntar els fils entre Atzeneta, les pràctiques acrobàtiques amazigues i l’origen de la paraula enxaneta (la figura que corona els castells catalans).
L’origen d’Atzeneta, en dues paraules
Atzeneta del Maestrat és un topònim documentat amb una derivació consistent amb formes com al-Zanāta / Zanāta, el nom d’una confederació berber del nord d’Àfrica que va participar de la història d’Al-Andalus. Els cinc segles de dominació islàmica van deixar una profunda influència, amb l’assentament d’una ttribu berber en terres valencianes, els Az-Zanata van donar nom a la població. Aquesta lectura toponímica és la que la bibliografia local i les fitxes etimològiques consideren més sòlida.
Els amazigs i el control del cos: acrobàcia, cavalls i piràmides baixes
Les societats amazigues del Magrib —entre les quals s’inclouen grups relacionats amb les famílies Zenata— mantenen tradicions festives on la demostració de destresa corporal, l’equilibri i la coordinació col·lectiva tenen un paper central. Exhibicions com la tbourida (fantasia eqüestre) o els conjunts d’acrobàcia que es poden veure en places marroquines mostren una llarga cultura del cos com a espectacle ritual; també hi ha referències a piràmides humanes modestes i figures col·lectives en danses tradicionals (ahwach, ahidous). Aquestes pràctiques no són “castells” en sentit tècnic, però comparteixen l’idea fonamental: el cos com a instrument públic de construcció simbòlica.
L’etimologia de l’enxaneta
La filologia tradicional situa l’enxaneta a partir d’un plegament dialectal occità/català: formes com enjaneta o el diminutiu d’algunes formes antigues relacionades amb “aixeacar / enlairar” o fins i tot amb termes com genet o angelet (petit àngel). En resum: l’explicació acadèmica dominant connecta la paraula amb la idea de “petit qui s’enfila/corona”, dins la cadena lingüística romànica pròpia del domini català-occità.
Una hipòtesi alternativa (i per què pot tenir sentit)
Partint d’aquests fets — presència zenata documentada en topònims com Atzeneta, cultura amaziga de demostracions físiques col·lectives i la posterior aparició de figures col·lectives a la Mediterrània— es proposa una hipòtesi de connexió cultural i lèxica en dos passos:
- Transmissió cultural: grups amazigs establerts a l’Espanya medieval van aportar formes d’exhibició física (piràmides baixes, alçades rituals, equilibris) que es van integrar i mesclar amb festes i jocs locals. Aquesta presència va formar part del substrat festiu urbà i rural on posteriorment van néixer o es transformarien les moixigangues i altres teatralitzacions de plaça.
- Hibridació lèxica: en contexts populars, noms o formes associades a persones que feien acrobàcia o coronaven figures podrien haver adoptat denominacions pròpies (per exemple, formats derivats de zanāta o de gent coneguda pels zeneta). Aquestes formes, via processos de dialectalització, apocopació o folk-etimologia, haurien pogut confluir amb o ser substituïdes per formes romàniques pròximes (enjaneta, aixaneta), deixant-nos la paraula enxaneta amb una doble història: una filològica romànica i una memòria cultural subjacente d’origen amazic.
La hipòtesi no substitueix l’explicació filològica consolidada de l’enxaneta, però obre una finestra heurística: els topònims com Atzeneta no són només signes fixos al mapa, sinó punts on la història humana —migracions, festes, tècniques corporals— pot haver deixat rastre en la cultura i, potser, en el llenguatge. Les paraules viatgen, es barregen i, de vegades, amaguen en la seva pell la història d’un poble que cantava, saltava i esguardava el món des d’una plaça. Potser, només potser, l’Atzeneta i l’enxaneta comparteixen més que una semblança sonora: un racó comú del mapa cultural mediterrani.