El problema no són els grallers

Article d’opinió sobre el VII Concurs de grallers de les colles castelleres.

Per Efren Garcia.- Un esdeveniment pot ser perfecte, però, si des de fora no s’entén, no complirà la seva funció. Un polític pot ser absolutament just, però, si no ho aparenta, ningú no el votarà. Després de set edicions, el concurs de grallers del Concurs de Castells ha topat amb els pitjors crítics que podia haver trobat: els mateixos grallers.

Diuen que la millor improvisació és aquella analíticament mesurada, preparada i assajada. De ben petit vaig aprendre a jugar a escacs i suposo que aquest bagatge m’ha acompanyat tota la vida. Aquest cop, però, trenco tota línia vermella per parlar des del cor, i ho vull fer justament el primer any que no hi he pres part com a intèrpret, per poder-ho fer sense cap possible conflicte d’interès.

Ho faig recollint un primer fil, de molts, de la xarxa que tots coneixíem sota el nom de Twitter. El va signar Jordi Marcó Santacana l’endemà que el jurat del guardó de músics reconegués la seva colla entre els finalistes que optaven al primer lloc. Així doncs, crec que també el podríem eliminar del llistat de sospitosos de pataleta. Ell demanava transparència, i jo hi afegiria sentit comú.

Els missatges sobre la manca de publicació del resultat complet i de les distàncies entre uns participants i uns altres es van anar repetint en l’esfera pública i en cercles privats de major o menor consideració. Però també es van repetir els missatges que qüestionaven els criteris de valoració i, sobretot, els de participació.

La norma indicava que hi podien participar «tots els grups de grallers en què els seus components portin la camisa de la seva colla» i que es valorarien l’àmbit musical i la compenetració entre la música i l’execució del castell, a banda de l’entrada a plaça.

Sembla de sentit comú pensar que la filiació a una colla i la indumentària temporal no tenen per què deambular pel mateix camí. Una colla contractada, fet que no critico, passava a prendre part en el concurs només si els seus components vestien la mateixa camisa que la colla; en canvi, els socis castellers corrien el risc de no ser valorats si tocaven amb una samarreta a conjunt o amb una camisa diferent de la dels seus castellers. Feta la llei, feta la trampa, i, en el país de la picaresca, ja se sap.

D’altra banda, crec que cal convidar tots aquells que es van queixar perquè els criteris no eren públics a repetir, el setembre vinent, la competència digital. El llistat de criteris apareix publicat al web del concurs, però és tan ampli i subjectiu que es fa difícil d’entendre com s’avalua cada punt, quin pes té cadascun respecte als altres i, fins i tot, si realment es van baremar tots i cadascun dels aspectes o si només omplien un llistat de bones voluntats.

Sobta veure com l’única diada puntuada del calendari mostra, durant tot l’esdeveniment, qui va per sobre de qui pel que fa als castells i per què, tant a plaça com en la transmissió televisiva. En canvi, el certamen es clou sense que es publiqui un llistat complet de les puntuacions de cada grup de grallers. Sobta que part del jurat desconegués que l’organització havia pactat amb una colla la seva incorporació al concurs quan aquest ja havia començat, sense possibilitat d’interpretar l’entrada a plaça. Sobta com de subjectius poden arribar a ser punts tan fàcilment baremables com ara el moment i la manera en què els membres del jurat consideren adient finalitzar la interpretació d’un toc. Sobta el poc consens entre els músics sobre l’encert o no del podi final.

No demano que el concurs sigui just, només preferiria que ho semblés. Perquè, quan els criteris no s’entenen i els resultats no s’expliquen, la confiança deixa de ser una obligació dels participants i es converteix en una responsabilitat de l’organització.