La crisi de les faixes

A Viladepilars, l’Enric va entendre que alguna cosa no anava bé el dia que el pare va tornar de plaça amb les mans buides.

No era només que no portés la faixa. Era la manera com caminava, com si li haguessin tret pes del cos però n’hi haguessin posat a dins. La mare el va mirar sense dir res. L’Enric, des del llindar de la porta, va notar com tots tres evitaven mirar-se a l’alçada de la cintura.

—No n’hi havia —va dir finalment el pare.
—O sí… però no per a nosaltres.

No va caldre afegir res més.

Després de l’epidèmia bovina, les autoritats van ordenar retirar una partida de faixes antigues. Deien que aquell cotó vell també podia estar contaminat, que calia prevenir. Ningú no ho va discutir gaire. Les faixes es van cremar en silenci, a portes tancades. I quan es va voler tornar a començar, ja no n’hi havia prou per a tothom.

Les faixes que quedaven van començar a faltar com falten les coses essencials: sense soroll, fins que un dia te n’adones perquè ja no en tens.

Aquell inici de temporada, la cua per aconseguir-ne una baixava de la plaça fins al magatzem gran. Homes, dones i criatures avançaven lentament, amb les mans buides i la cintura nua. Ningú cridava. Només s’hi sentia aquella veu interior que repeteix: això no em pot estar passant a mi. I la certesa, cada cop més clara, que alguns, en algun lloc, no feien cua.

Sense faixa no podies fer castells.
I sense castells, a Viladepilars, no eres ningú.

L’Enric tenia vint-i-un anys acabats de fer i l’esperaven per pujar de terç. Era lleuger, tenaç, d’aquells que aguanten quan la pinya respira fort. Però sense una bona faixa no hi havia proves, ni confiança, ni futur. Només assaigs mirats des de la tanca, amb les mans a les butxaques.

La faixa va deixar de ser un estri.
Va passar a ser una possessió.

Hi havia castellers amb calaixos plens, amb faixes de les bones guardades, embolicades com tresors. Alguns les llogaven i d’altres les venien al millor postor. Era la sort dels que havien heretat la cintura abans que el cos.

—El sol surt cada dia per a tothom —deien.

L’Enric no ho entenia. Si era així, per què a ell sempre li tocava l’ombra?

A ca l’Enric només hi havia una faixa. Bona, gastada, plena d’història. El pare la feia servir. El germà gran la reclamava. I l’Enric entenia, cada dia una mica més, que sense una faixa pròpia malament rai.

—La podríeu compartir —va dir la mare.
—No és així —va respondre el pare—. Cadascú s’ha de guanyar la seva, com vaig fer jo.

Amb la crisi de les faixes van arribar els retards, les excuses, els assaigs a mitges.
L’Enric arribava tard perquè la faixa compartida era a casa d’un altre; havia de fer mans i mànigues per arribar.
Va veure companys marxar, canviar de colla, canviar de poble.
D’altres van acceptar faixes més primes.
Més curtes.
Més estretes.
Menys bones.
Menys nobles.
Faixes amb menys memòria de pinya.

Algú va deixar d’anar a plaça.
Algú va començar a callar massa.

La crisi va omplir Viladepilars de mentides i sospites. Hi va haver robatoris, descuits interessats, faixes que canviaven de mans amb massa rapidesa. També controls. Un dia, l’Enric va veure com s’enduien la faixa d’un veí perquè no va saber explicar d’on havia sortit.

Aquella nit no va dormir. Pensava en cintures nues, en castells que no s’aixecaven, en faixes amagades.

La faixa, que sempre havia servit per aguantar,
ara servia sobretot per dividir.

Quan el bestiar es va recuperar i el cotó va tornar a circular, molts van pensar que tot tornaria a lloc. Però les coses, un cop desordenades, no sempre saben tornar soles.

El nus no es va desfer fins que algú va gosar dir en veu alta allò que feia temps que pesava en silenci: que hi ha coses que no es poden guardar en un calaix ni transmetre com un cognom, i que quan allò essencial deixa de ser de tots, acaba no sent de ningú.

Es va obrir un llibre.
S’hi van escriure noms.
I ningú en va tenir de més ni de menys.

Una persona.
Una faixa.

I les que havien sobrat, guardades massa temps, van començar a pesar.

El dia que l’Enric se’n va cenyir una de pròpia, va entendre que hi ha coses que només funcionen quan són compartides. Que el sol, si no és per a tothom, no escalfa de debò.

Aquell dia, a Viladepilars, el sol va sortir diferent.
Més baix.
Més ample.

Com si, per fi, fos de tothom.