Un relat figurat de JORDINA ARMILLA.-
El Miquel sempre fa de baix.
Mai veu els castells.
Però els coneix com ningú.
Quan la pinya es comença a tancar, el món s’estreny al seu voltant. Primer són mans que el busquen, esquenes que s’hi acosten, cossos que encaixen amb una precisió que només tenen les coses fetes moltes vegades. El terra vibra lleument sota els peus; ell ho nota. Algú canta posicions; ell les escolta. Les veus ordenen el caos. Ell escolta, obeeix i ben poques vegades rectifica els companys. Se sap la seva posició de memòria, la dels altres, la mida exacta. Pot imaginar el castell amb els ulls clucs.
—Contrafort.
—Agulles.
—Crosses.
—Vents.
—Laterals.
Tot es va tancant amb una sincronia oral impecable, com un trencaclosques on no pot faltar cap peça. El Miquel nota la pressió exacta a cada punt del cos. Sap quan algú arriba tard, quan algú dubta, quan algú s’encaixa millor del que pensava. El castell, abans de néixer, ja es viu a través del contacte.
Pugen els segons.
Després el folre. La resta del folre.
I més tard, les manilles.
Per la gent de la pinya, s’ha fet de nit. Al Miquel no li és estrany; sap molt bé què vol dir això.
Les veus prenen protagonisme. Les indicacions són curtes, precises, repetides com un mantra.
—Feu silenci.
—Apreteu.
—Esquerra.
—Dreta.
Al fons, les gralles. El seu so s’escola entre els cossos, travessa la pressió, es clava a l’estómac. Tot segueix fosc, però el so ho omple tot. També les olors: suor recent, colònia barata, roba humida, respiracions accelerades.
La remor de la plaça arriba esmorteïda. Algú esbufega. Algú renega. Molts murmuren:
—Va, que ja el tenim…
—Va, va…
Un crit talla l’aire.
—Tots quiets!
El Miquel s’ancora encara més. Sap que ara tot depèn de no moure’s. La gralla s’afina, el so es fa més agut. I, de sobte, la cridòria.
—Siiiiii!
—Vaaaaa!
La veu del cap de colla emergeix per sobre de totes.
—Quiets!!!
—Finets, finets, finets!!!
La canalla ja baixa.
El Miquel ho nota abans que ningú. Una vibració diferent. Un desajust mínim, però suficient. Una sacsejada. De cop, massa veus alhora. I llavors… el silenci.
Les gralles callen.
El crit del públic ho confirma tot.
Fem llenya.
—No obriu!
—No obriu!
—Ràpid, ràpid!
—Esteu bé?
—Sí, sí…
Més renecs. Alguna rialla nerviosa. Alguna paraula de ràbia barrejada amb alleujament.
Han carregat el tres de deu amb folre i manilles.
El primer de la colla.
Estan contents.
Estan tristos.
Un contrast que només els castells saben regalar: l’alegria i la ràbia compartint el mateix instant. L’hem aconseguit, però hem caigut. Ja el tenim, però no l’hem acabat. L’hem carregat. L’hem carregat. L’hem carregat.
El Miquel s’hi queda uns segons més, respirant fort.
Ell no l’ha vist.
Però l’ha sentit.
L’ha notat.
L’ha patit.
L’ha parat.
L’ha suat.
L’ha olorat.
L’ha gaudit.
L’ha celebrat.
L’ha maleït.
L’ha tastat.
No l’ha vist.
Per sort, tothom està bé.
I demà —segur— tots aquells que el vegin a la feina, allà davant del Mercadona, al seu lloc de sempre, li explicaran com ho van viure.
Com va pujar el colós, com va tremolar, com es va carregar… i com va petar.
Ell els escoltarà amb atenció, barrejant el relat dels clients amb allò que ell mateix va sentir i va patir, superposant veus i records, fins a confirmar —o potser acabar de construir— la imatge que ja guarda dins del cap.
Perquè ell no l’ha vist, però l’ha viscut com ningú.
Demà reviurà totes aquestes sensacions mentre l’hi expliquin. Escoltarà atent mentre reparteix il·lusió i, si hi ha sort, algun caleró.
Us espera al quiosc de la Once, amb el cupó a la mà, per compartir el que van suportar les seves espatlles… i el que van veure els vostres ulls. El Miquel només hi veu un 10% però viu els castells al 100%.
