Un relat figurat de JORDINA ARMILLA.-
A la taula del menjador, entre una tassa de cafè mig fred i una capsa de galetes rovellades, s’escampaven retalls de premsa i fotografies en blanc i negre. L’avi Jaume les tocava amb els dits lents, com si cada paper fos fràgil. La Berta, asseguda davant seu, l’observava amb una paciència que no havia tingut mai a cap pista d’handbol.
—Això era a Màrtirs, a Vilafranca —deia ell, sense estar-ne del tot segur—. O potser era una altra.
La memòria li feia trampes. Amb més de vuitanta anys i el mal d’esquena clavat d’una vida dreta a plaça, ja no podia anar a fer castells com abans. Només hi anava els dies assenyalats, quan el cos li concedia una treva. Però a casa, assegut, la història tornava a aixecar-se pis a pis.
Ara la Berta passava llargues temporades amb ell, a Barcelona. Vivia més a prop de la facultat i, entre setmana, s’hi quedava durant el curs. Els metges havien recomanat al Jaume escriure, llegir i mirar fotografies per entrenar la memòria. Ell, sense dir-ho gaire, ho havia convertit en un ritual compartit.
Els dimecres, sense falta, abans de sopar, rellegien cròniques dels Castellers de Barcelona. Les veus del paper despertaven records: places plenes, camises desgastades, faixes ben tibades. Després miraven fotos antigues de quan ell feia castells, i també en treien alguna de quan la Berta, petita, havia anat de canalla amb la colla del poble, els Xics. Ulls valents, mans petites buscant equilibri. Després va venir l’handbol, el ritme ràpid, les bambes que no deixaven temps per mirar enrere, i els castells van quedar adormits en un racó.
—Hauries pogut fer el carro gros a la Porxada —li recordava sempre el Jaume, amb un somriure murri—. El teníen maco. I tu tenies bona mida.
La Berta somreia i l’escoltava. Aquelles tardes eren una teràpia compartida: per al Jaume, que trobava descans en la veu de la neta, i per fer revifar, a foc lent, la nissaga castellera que l’avi havia iniciat i que la mare havia deixat enrere en marxar a Granollers. Quan ell dubtava, ella completava; quan ella vacil·lava, ell intuïa. I així, entre silencis i papers gastats, aixecaven un vincle sòlid, com un bon peu de castell.
I la medicina va obrar el miracle. No perquè el Jaume deixés d’avançar cap a l’oblit, sinó perquè a la Berta li va tornar a picar el cuquet. En les preguntes, en la manera com s’aturava més estona davant les fotos, en com escoltava quan l’avi buscava un nom o una plaça, hi havia alguna cosa que despertava.
El dia que la Berta li va dir:
—Aquest dijous vindré tard. Et deixo el sopar preparat, que tinc diada a la facu—
el Jaume va dibuixar un gran somriure. D’aquells que no necessiten memòria per saber d’on venen. D’aquells que, fins i tot asseguts, aguanten castells sencers. La Berta tornava a fer castells, ara a la facu, més endavant qui sap si als Xics de Granollers o als Castellers de Barcelona.