
Un relat de Jordina Armilla.- La Mel vivia a Reus i tenia molt clar què l’apassionava: l’hoquei. Formava part d’un equip mixt, amb nens i nenes del poble, i s’ho passava genial. No era l’única nena de l’equip, però sí una de les millors. Patinava ràpid, anticipava el joc com ningú i sovint superava en velocitat fins i tot alguns dels nois.
Però un dia tot va canviar.
Quan va fer catorze anys, li van dir que ja no podia continuar jugant en un equip mixt.
—Ara toca canviar —li van explicar—. Les noies juguen en equips femenins… o fan patinatge artístic.
A la Mel el patinatge li semblava bonic, sí, però no era el seu somni. Ella volia arribar a l’OK Lliga i dedicar-se professionalment a l’hoquei. No entenia per què ja no podia jugar com sempre, amb els seus companys de sempre, tots junts.
—És una qüestió de físic —li deien.
—I no hi ha cap esport on homes i dones competeixin en igualtat —afegien.

Aquelles paraules li van fer mal. Li van fer venir dubtes. Va seguir jugant, amb l’equip femení, però se li va encendre una idea a dins.
L’estiu següent, un dissabte a la tarda, la Mel va sortir amb les amigues cap al centre de Reus. Al Mercadal hi havia festa grossa i una diada castellera. La plaça bullia de gent, música i crits d’ànim.
I aleshores ho va veure.
Sempre ho havia vist, però mai no hi havia pensat com una opció.
Dones i homes junts. Grans i petits. Persones fortes i persones àgils. Tothom tenia un lloc.
A la pinya, al tronc, als pisos de dalt. Tots depenien dels altres.
—Això sí que és jugar en equip —va pensar.
Aquell mateix any, la Mel va entrar als Xiquets de Reus. Hi havia nois i noies que coneixia de l’institut i del barri, i d’altres que encara no. Però tots vestien la mateixa camisa i compartien el mateix objectiu: no deixar ningú a terra.

Va aprendre ràpid. Molt ràpid. La temporada següent ja era fixa al tronc.
Al dos de vuit amb folre, feia parella a quints amb una companya de la seva edat i mida.
Però la gran oportunitat va arribar l’any següent, amb el pilar.
La van provar de quart del pilar de sis. Va pujar segura, concentrada… i ho va fer de pel·lícula. Quan va baixar, el local d’assaig va esclatar en aplaudiments: tenien pilar de futur.
Però la Mel no es va aturar aquí.
Ara somiava més amunt: en un dia fer-lo a plaça, i de gran fer de terça del pilar de sis. I, per què no, somiava encara més fort: ser la primera dona quart del pilar de set amb folre. Somnis grans.
No ho volia fer per demostrar que ella podia.
Ho volia fer perquè totes poguessin.

Pensava que, quan era petita, li hauria agradat tenir referents. Algú en qui emmirallar-se. I, sense adonar-se’n, ella mateixa ja s’havia convertit en el mirall d’altres nenes.
Sabia que encara quedava camí per recórrer. A l’hoquei, com en tants altres esports, faltava més reconeixement per a l’esport femení. Als castells també, sobretot als càrrecs de les colles. Però les coses avançaven.
Qui sap si algun dia la Mel seria cap de colla.
Cap d’un grup de dones i homes diferents, però units.
Un sol equip.
Un sol castell.
I sempre, sempre, amb la mateixa idea al cap:
No deixar ningú a terra.
