La revolta de les impressores

Un reportarge d’Efren Garcia.-

L’any 1840 Adolphe Sax va inventar un nou instrument amb l’objectiu d’introduir-lo en orquestres i bandes militars. Aquell nou engendre trobaria l’oposició directa d’alguns sectors del Conservatori de París a banda de músics, acadèmics i luthiers tradicionals. Les crítiques anaven des del pensament més filosòfic -no és un instrument legítim- als més racionals -no és ni fusta ni metall-. La pugna amagava molt més al darrere: la lluita entre la tecnologia i la tradició.

Actualment, el saxo està lliure de tota sospita, igual que els pianos moderns (que aporten major tensió i volum) o la tuba wagneriana (que permet interpretar els cromatismes amb precisió gràcies a les seves claus). Dos segles més tard, l’aparició de la fabricació additiva d’instruments de vent (la impressió 3D) reviu velles tensions amb discursos similars i abraça tant l’àmbit clàssic com el tradicional.

El plàstic ha arribat amb força al món dels instruments tradicionals de vent i doble pala. El mercat s’ha adaptat amb agilitat i entusiasme. Tant és així que, a hores d’ara, es poden adquirir gralles seques, dolces, baixes, tarotes i dolçaines de, com a mínim, quatre luthiers professionals. Paco Bessó va ser el primer en fabricar-ne en ABS. El van seguir projectes com el de Joan Pellisa, el Ninot o, més recentment, Francesc Sans.

Per a Daniel Carbonell —professor de gralla, dolçaina, xeremia i conjunts a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), fundador de l’Aula de Sons Escola de Música Tradicional i consultor d’alguns dels projectes actuals— la revolució no s’emmarca en la cerca de nous materials: “una cosa és la nova tecnologia que hi ha ara, com el 3D, i l’altra és l’ús de diferents materials i de plàstic. En la història dels instruments de vent en general, sempre s’ha treballat buscant materials nous i experimentant. Quan enviaven bandes de música a l’Àfrica, ja es van inventar instruments de baquelita, per exemple”. La innovació, a més, no ha de ser vista de manera negativa. “Hi ha flautes travesseres d’ivori, com buscant materials nobles, de vidre; he vist flabiols de cobla d’ivori, per exemple. Vull dir que l’experimentació amb materials i proves diferents sempre hi ha sigut.”

En aquest sentit, considera que la impressió 3D “a nivell d’experimentació és perfecta” per la seva flexibilitat i agilitat: “la vull més llarga, la vull més curta, provaré per aquí, provaré per allà”.

El preu, un argument de partida

El conflicte sovint el trobem en relació amb els usos i la professionalització. “La venda de plàstic”, puntualitza Carbonell, “si és per començar, per facilitar diferents models i diferents afinacions, cap problema. Com a instrument professional, de moment no els hem atrapats, no estan prou bé”.

D’instruments impresos, en les seves diferents versions i acabats, se’n poden adquirir des dels 30 € que costa una gralla seca multicolor de Ninot fins als 196 € de les gralles baixes sense claus en si natural de Joan Pellisa.

Si bé luthiers com Ninot són molt conscients que “els preus actuals de dolces i baixes no són ni molt menys els preus que trobaries en instruments professionals, diguem-ne ‘mainstream’, com serien clarinets o oboès”, el discurs sobre la democratització de la gralla desperta la primera controvèrsia. Els joves impulsors d’aquest projecte, per exemple, plantegen el 3D “com a porta d’entrada de l’instrument accessible”, ja que consideren que “en el context de crisi climàtica que vivim i de pujada de preus, és impossible fer una gralla seca que baixi dels preus que està oferint el (Francesc) Sans, que està oferint el Xavi (Orriols), que oferia el (Josep) Bonamusa… Una seca nova, amb totes les garanties, per menys de 150 euros, és una quimera”. En canvi, Joan Pellisa considera que això de “democratitzar la gralla és una fal·làcia” i prefereix puntualitzar-ho: “potser volem vendre barat, vendre molt, però democratitzar la gralla? Si és l’instrument més democratitzat que hi ha! En aquest país hi ha una gralla cada dues cases.”

Sigui per necessitat o per no quedar-se enrere, luthiers com Francesc Sans s’han vist abocats a completar el seu catàleg amb una gamma de plàstic.

Com podem quantificar les qualitats sonores d’un material? Albert Duran —un dels joves luthiers que s’ha incorporat més recentment a l’escena de la gralla tornejada en fusta— utilitza habitualment les noves tecnologies en la construcció dels seus instruments. Des del procés d’investigació i desenvolupament, gran part de la producció dels seus instruments parteix de models dissenyats en 3D. Fins i tot, l’any 2016 va iniciar un projecte per fabricar gralles dolces amb un procés additiu, però finalment el va interrompre en considerar que “la qualitat i la durabilitat dels instruments no té res a veure amb els fets de fusta”. Per a Duran, un instrument imprès en 3D “no té cap tipus de valor afegit” i considera que no li “encaixa en un tema de cultura pròpia, de generar més residus i contaminants”. “No he vist cap músic professional tocant amb instruments de plàstic, i n’hi ha de tot tipus: trombons, trompetes, tubes”.

Un dels plantejaments predominants quan s’aborda aquesta dicotomia és el debat sobre les qualitats acústiques de la fusta vers les dels nous materials. Si bé aquest discurs topa amb la dificultat real de mesurar objectivament el so i la tensió entre la percepció subjectiva i l’anàlisi acústica, també esdevé punt de partida per a alguns luthiers. Paco Bessó, pare de la primera gralla en plàstic comercialitzada l’any 2008, va iniciar la seva senda a partir d’un estudi fet a la Universitat de Física Acústica de Gandia. “Em convidaren a participar d’aquest estudi anant i tocant diferents gralles, dolçaines i flabiols de fusta, de diferents fustes i diferents constructors, per veure en què influïen els materials en el so”. “Al cap del temps, conclouren que on la caixa de ressonància no era molt important, sinó que era un simple conductor d’ones; si la part interna del tub té menys imperfeccions, les ones circulen o transiten amb menys dificultat i el so és més net i potent. Si, pel contrari, l’interior repels les ones, en tropeçar amb alguna imperfecció, canvien la seva trajectòria, tropeçant amb altra ona i anul·lant-se les dues, fet que feia que arribaren menys ones sonores al final de l’instrument i a l’exterior”. Així doncs, paradoxalment, el principi que fa que unes fustes sonin millor que altres el va dur a experimentar amb el plàstic: “Vaig apostar per fer uns motlles per fer dolçaines i gralles per injecció de plàstic. Això faria que totes sonessin igual, afinessin igual, tinguessin un preu assequible per a totes les economies familiars i ampliessin les possibilitats de l’alumnat…”.

Pellisa coincideix en l’anàlisi de Bessó: “En el cas dels instruments de vent en concret, el material no determina la qualitat de la peça. En un instrument de vent llengüeta, el seu so ve determinat en un 90 per cent per la geometria”. El luthier de la Fatarella, però, puntualitza un factor essencial en el vessant crític del discurs: “El material condiciona qüestions tímbricas” i va més enllà: “però no és pel material, sinó per la resposta del material a la transmissió de vibració”. En aquest punt és important entendre que els instruments de vent són objectes que produeixen un so en funció de com aconsegueixen que vibri l’aire en el seu interior. Si mantenim exactament la mateixa forma, però canviem el material (metall, fusta, plàstic), el comportament de l’aire canvia molt poc. Així doncs, el material només influeix en com absorbeix o reflecteix vibracions, qüestions que afecten principalment el timbre (color del so) i la projecció. Es tracta de diferències difícilment quantificables.

“Per què sona diferent una gralla exactament igual feta de cirerer o feta de granadillo?”, planteja Pellisa. “És exactament igual en quant a geometria, però té un so i un caràcter diferent perquè el cirerer té una densitat i una estructura cel·lular que fa que l’aprofitament de l’energia donada per la canya sigui menor que un instrument de granadillo, que té molta més densitat i una estructura més tancada”. Què passaria si, com fa Pellisa, féssim servir un material plàstic amb exactament la mateixa densitat que el granadillo?

Procés de muntatge i ajustat de claus i gralla acabada de Grallers de bé. Fotos: Quim Suazo

La clau està en l’ofici

Paco Bessó reprodueix els instruments que ell mateix dissenya i evoluciona en ABS a partir de motlles. Francesc Sans fa el mateix amb les seves icòniques gralles, però amb impressió 3D. Pellisa es va endinsar en aquest món reproduint instruments històrics per acabar-ne dissenyant de propis. L’Ían, en Romul, en Jota i en Joan Albert de Gralles Ninot van recórrer el camí partint d’un instrument de Josep Casellas, descartant les gralles de Xavier Orriols per motius d’ètica professional, ja que aquest encara comercialitza els seus models. En tots els casos, la tasca del luthier va més enllà d’enviar un document a una impressora. Tots aquests constructors treballen per millorar les geometries, l’afinació o l’ergonomia.

El risc, però, és inherent. “Em fa por que no ens trobéssim en un moment en què la facilitat d’accedir a la tecnologia fes que perdéssim ofici. És a dir, que qualsevol impressora 3D sigui capaç d’imprimir un objecte més o menys troncocònic amb set forats de digitació i dos de definició. Però això no necessàriament és una gralla. El que fa que sigui una gralla és que la persona que l’ha fet sap com és i per què és com és per aconseguir un objectiu sonor o un altre”, planteja Joan Pellisa. Una opinió similar expressa Daniel Carbonell: “no m’agradaria que es perdés la tradició dels instruments de fusta i l’elaboració amb fusta tal com l’entenem”, no obstant això, obra la mirada i apunta que de moment “hi ha espai per a tot”.

El fet obvi és que existeix una manca de relleu generacional que garanteixi el futur de l’instrument fabricat en fusta, i això també impulsa la proliferació del 3D. És el cas de Marta Raventós i Quim Suazo de Gralles de Bé, un projecte amateur nascut de la necessitat d’aconseguir una gralla baixa per a ús propi. “Nosaltres volíem partir des de l’últim instrument, el que més gent hagi treballat i el que més bé funcioni realment a l’hora de tocar”, recorden. La seva gralla baixa és una recreació històrica de la gralla baixa de Ton Munné. “Vam anar a casa del Ton, li vam demanar consell, li vam demanar si li semblava bé que agaféssim el seu model per fer gralles impreses en 3D”. El fet que Munné ja no estigui en actiu va ser determinant. “Ell ens va dir que ens ho agraïa perquè no té ara mateix la capacitat per poder-les fabricar i ha hagut de dir-li que no a molta gent, i això el feia sentir malament”. La seva iniciativa ha servit per fer reviure un model de l’instrument que, d’una altra manera, estava destinat a desaparèixer.

A més, han estat els primers a afrontar el principal problema de la construcció additiva d’instruments: la fabricació de les claus per a gralles dolces i baixes. Mentre alguns dels luthiers reconeixen una manca de formació pel que fa al disseny i ajustament de claus, Quim Suazo ha aconseguit el temps i la paciència per fer-ho possible. La producció, en aquest cas, s’externalitza i també s’imprimeix en 3D. L’enginyer penedesenc ha optat pel titani, de gran duresa i resistència amb un pes mínim. “M’hi barallo amb cada clau fins que queda ajustada, començo a tenir destresa amb el tema ja”. Que es pugui fer des de l’amateurització no implica, però, que sigui senzill: “si no ets un bon artesà, igualment no et tancaran”, assenyala Daniel Carbonell, “però la inversió és més senzilla i és menys manual, és més mecànica”.

El procés de Gralles de Bé, però, està allunyat del circuit comercial i així ho reconeix Suazo: “El nostre objectiu no és millorar el procés de fabricació per reduir el cost perquè així una gralla sigui molt més accessible per a tothom. No, no, no. El nostre objectiu era que la meva parella pogués tocar la gralla”. És per això que, si quantifiquessin la seva feina, el cost es dispararia per sobre dels 700 €.

Un camí d’anada i de tornada

Tot i que la construcció additiva té els seus arguments i defensors, el més curiós encara està per arribar. La revolució de les gralles impreses en 3D podria suposar un nou gir de guió. Iniciatives com Gralles de Bé i Gralles Ninot, nascudes de la necessitat i la curiositat, poden esdevenir el germen de l’inexistent relleu generacional.

“Si jo tingués el coneixement, les faria amb fusta. Per nosaltres això va ser una mena de mode de supervivència”, afirma Suazo. “Si apareix algú que les fa amb fusta i les fa millor, farem un pas al costat. O fins i tot, si algú ens digués que és capaç de fer els cossos amb fusta, potser idearíem un procés per muntar les claus en aquests cossos de fusta”.

És un cas similar al de Ninot. “La gamma de plàstic la mantindrem com a porta d’entrada i producte de primer preu, però amb la fusta intentarem fer un instrument encara més fiable que el de plàstic”, anuncia Jota. “Generalment, en fusta l’instrument és més professional, òbviament, perquè la fusta és un material noble. Farem gralles dolces. De fet, ja estem fent proves.” La seva planificació passa, sense cap mena de dubte, pel material més noble. “La nostra idea és anar directament a la fusta per a les dolces i les baixes. Entenem que l’instrument accessible a tothom és la gralla seca, com a instrument mare de tots els altres. I després, si et vols professionalitzar o anar un pas més enllà, òbviament treus els recursos perquè tampoc són instruments molt cars per comprar-te una dolça o una baixa.”

Si es confirma aquest nou pas en l’evolució de l’instrument, caldria celebrar doblement l’adveniment de la fabricació additiva. D’una banda, la proliferació facilita l’accés a construir, modificar i dissenyar gralles, dolçaines, gaites i altres membres de l’extensa família tradicional. Potser això no democratitza l’accés a un dels instruments més popularitzats a Catalunya, però sí al coneixement de les geometries i al disseny. Així mateix, la transmissió dels coneixements adquirits en la impressió 3D pot suposar un retorn que millori o impulsi de nou l’ofici de luthier. Aquests avantatges poden propiciar l’arribada de nous models i la recuperació d’altres a punt de desaparèixer. Es miri per on es miri, el nou escenari es percep motivador.

PREUS ABRIL DE 2026

Joan Pellisa
Gralla baixa sense claus en do i si natural – 190 i 196€
Gralla en do, en si bemoll i en si natural 85, 89 i 87€
Tarota tenor o tenoret – 198€
Tarota tible o prima – 192€

Ninot
Gralla seca 415 i 440 – 30€

Sans Luthier
Gralla seca 440 3D – 35€
Gralla dolça ABS 440 – 67€
Dolçaina castellana ABS – 71€
Dolçaina aragonesa ABS – 71€
Tudell de plàstic – 6,5€

Instruments Bessó
Gralla aros blancs, metal·litzats o sense – 40,65€
Dolçaina negra o marró – 34, 50€
Dolçaina imitació fusta – 78,05€
Dolçaina llarga en fa aros blancs, metal·litzats o sense – 40,65
Dulzaina aragonesa aros blancs, metal·litzats o sense – 40,65€
Dulzaina castellana aros blancs, metal·litzats o sense – 40,65€
Dulzaina castellana en fa # aros blancs, metal·litzats o sense – 41,74€