QUADERNS DE FICCIÓ. Un relat distòpic de Jaume Garcia Ballart.-
La sala de reunions de l’hotel Roc Blanc d’Andorra estava preparada per resistir una cimera climàtica o una crisi diplomàtica. No per decidir si una tradició popular havia de convertir-se en un esport olímpic. A la taula ovalada, sota una filera de banderes sense jerarquia clara, s’hi asseien delegacions de quatre continents, totes convocades per una proposta que feia mesos que corria com un murmuri incòmode: les torres humanes podrien debutar com a esport d’exhibició als Jocs Olímpics del 2036, a Ahmedabad.
El precedent era indi. El Dahi Handi, amb els seus govindes, havia estat presentat al Comitè Olímpic Internacional com una pràctica massiva, estructurada, amb reglament, arbitratge i una base social que superava de llarg qualsevol altra expressió vertical coneguda. Més de cinc mil mandals actius, desenes de milers de practicants, retransmissions televisives, patrocinadors. La proposta inicial no parlava de castells, ni de muixerangues, ni de falcons. Parlava d’escala, d’audiència i de control.
Però a Mumbai algú va entendre que l’operació seria incompleta sense una pàtina de diversitat cultural. Les torres humanes, es va dir, no eren patrimoni exclusiu de l’Índia. Se’n feien arreu del món. I entre totes, n’hi havia unes que destacaven per universalitat: els castells, amb més de dues-centes colles repartides pels cinc continents. Aquella universalitat —fins aleshores celebrada com una virtut cultural— es convertia ara en un argument esportiu.
La cimera d’Andorra havia de decidir si tot plegat tenia sentit.
El primer a parlar va ser un membre del COI, amb un discurs mesurat i sense adjectius: esport d’exhibició, sense medalles oficials, sense continuïtat garantida. Un tast. Un experiment. Després van venir les delegacions.
Els europeus, en bloc, van expressar reserves. Massa arrelament local, massa càrrega simbòlica, massa risc de banalització. “No tot allò que és competitiu ha de ser esport”, va dir un delegat danès, sense saber que aquella frase seria citada i descontextualitzada durant anys.
La delegació índia, en canvi, parlava amb la seguretat de qui sap que el calendari juga a favor seu. Professionalització no era una amenaça, sinó una conseqüència natural. Reglamentar no volia dir desvirtuar, sinó garantir la seguretat, l’equitat i l’espectacle. “Les torres humanes ja competeixen”, va dir el cap de delegació. “Només proposem fer-ho sota unes mateixes regles.”
La paraula regles va ressonar amb una incomoditat visible al costat català de la taula.
A casa nostra, el debat feia dècades que s’arrossegava, però mai no havia estat tan explícit. Ningú negava l’impacte que tindria una presència olímpica. Promoció global, recursos, reconeixement. Ja no es tractava d’un bé immaterial declarat, sinó d’una plataforma real de projecció. Però el preu era alt.
Acceptar la proposta implicava renunciar a una part del que s’entenia com a castell. Calia consensuar estructures comunes amb altres tradicions. Simplificar. Homogeneïtzar. I sobretot, assumir una lògica nacional que mai no havia estat central. Als Jocs hi participaven països, no poblacions. No colles.
La pregunta va aparèixer inevitablement: qui representaria Catalunya?
Un equip nacional. Amb seleccionador. Amb convocatòries. Amb criteris tècnics. I amb una camisa que no seria la de ningú.
“De quin color vestirem?”, va preguntar algú, amb un to que semblava anecdòtic però amagava tot el conflicte. Per a molts, la camisa no era un uniforme: era identitat, memòria, pertinença. Canviar-la era més greu que canviar un reglament.
El debat sobre la puntuació va ser encara més aspre. L’Índia defensava un format de tres estructures obligatòries: un pilar amb múltiples bases de suport, un castell net, i una torre amb remat muixeranguer, amb l’aixecador alçat. Cada equip hauria d’arribar tan amunt com pogués sense caure. El jurat valoraria estabilitat, execució, coordinació i alçada, amb un màxim de deu punts per modalitat. L’or seria per al país amb la mitjana més alta.
Els catalans hi veien un biaix evident. Els govindes dominaven el pilar com ningú. Els castellers, en canvi, tenien un ventall estructural molt més ampli, però quedava reduït a tres figures que no els eren del tot favorables. Es parlava d’equilibri, però també de renúncia.
Quan la reunió s’acostava al final, les posicions no s’havien mogut gaire. Europa es mantenia reticent. La Xina i les delegacions americanes veien l’oportunitat clara. I la delegació catalana estava fracturada.
Un últim document va circular per la taula entre la delegació catalana: una proposta provisional. En cas d’aprovació, l’encàrrec no recauria en les colles convencionals, sinó en les universitàries. Menys pes simbòlic. Més disponibilitat. Menys resistència interna.
Algú va somriure amb amargor. Potser aquell seria el futur: torres humanes perfectes, puntuades, retransmeses en alta definició… construïdes per gent que no portava el pes de la tradició a l’esquena.
Quan es va aixecar la sessió, ningú no tenia clar si allò que s’estava decidint era una oportunitat històrica o l’inici d’una pèrdua irreversible. Només una cosa era segura: passés el que passés, res tornaria a ser exactament igual en l’univers vertical.