Mai s’havien vist tants 4de10fm en un any i per contra aquest ha estat un dels anys amb menys 2de8sf.
Per Carles Esteve.- La gamma de 10 és la nova gamma extra; s’ha convertit en el màxim objectiu i els que donen la victòria al Concurs i marquen la diferència en les grans diades.
En els darrers anys han irromput nous supercastells i el debat sobre quina és la construcció més complexa continua ben obert. Actualment, la discussió ja no es limita a la dicotomia entre els sense folre (2de8sf i 4de9sf) i els castells de 10 pisos (4de10fm i 3de10fm). S’hi han sumat fites vistes com el 3de9sfC, el Pde9fmp, el 2de9smC, el 9de9f o l’inèdit Pde7sf. Aquestes estructures han ampliat el ventall de màxima dificultat, fet que complica encara més avaluar quina seria la combinació més difícil.
Colles de 10 que dominen les construccions amb múltiples bases de suport (amb una massa ingent) i colles especialistes en els castells desfolrats (amb un domini exquisit de la tècnica de tronc). Tanmateix, no es tracta que cada colla es limiti a una sola vessant; totes dues vies són explorades per tothom, tot i que amb resultats dispars.
Totes les colles voldrien aconseguir tots els cromos i dominar totes les tècniques, però la realitat és ben diferent. Ja sigui per condicionants com la manca de suficients efectius per preparar castells que requereixen més de 500 persones a l’assaig —i s’acaba destinant més temps a tecnificar els troncs—, o bé perquè, paradoxalment, disposar d’una massa social tan nombrosa et permet assajar els castells mastodòntics però li resta temps als nets. El temps d’assaig és el que és, tot i dedicar-hi fins i tot tres vespres a la setmana.
Una altra qüestió que es planteja és si aquests castells seran perdurables i si aquests plantejaments maximalistes resultaran sostenibles. El temps dirà si les construccions més mastodòntiques es podran mantenir i si, d’altra banda, la duresa de les caigudes dels nets els farà estar sempre en el punt de mira. Tot el que fem queda gravat en la història castellera i jo seria molt prudent a l’hora de valorar la dificultat d’unes o altres estructures. Sempre he defensat la necessitat de donar el mateix valor als castells d’un mateix grup; d’aquesta manera evitaríem ser injustos amb el passat i previsors de cara un futur que encara no s’ha escrit (no sabem si el futur món casteller serà més emmanillat o més desfolrat).
En aquesta línia, durant les últimes temporades s’han observat canvis de tendència significatius, fins i tot dins del repertori habitual d’una mateixa colla. En conjunt, passada l’eufòria pels castells de 10 pisos del 2016 —any en què es van completar 21 construccions—, es va palesar un cert esgotament que va culminar el 2019 amb tot just cinc estructures de 10 amb folre i manilles. Per contra va irrompre l’imponent 3de9sf.
La pandèmia ho va aturar tot, fins i tot va apaivagar el cansament, i la represa ha estat una explosició de febre castellera que premia les colles capaces de mobilitzar centenars de camises. És la nova era dels castells, un escenari on triomfen les agrupacions que inverteixen més hores d’assaig i excel·lixen en la captació de nous membres. Aquesta activitat ja no depèn només de nissagues històriques, rivalitats ancestrals, veterans experimentats o castellers que venen de dalt; els supercastells són avui l’obra d’una legió de persones compromeses, d’atletes —o ciutadans corrents que cuiden la condició física com autèntics esportistes— que assagen tres cops per setmana. Diguem-ne perícia, dedicació o excel·lència.
No tinc cap dubte que la Colla Joves, històricament la més afectada per la manca d’efectius, faria castellassos de 10 si tingués més gent a l’assaig i més camises a plaça. Tampoc dubto que formacions com els Castellers de Sants o els Capgrossos de Mataró, en etapes daurades, haurien pogut anar per els castells de 10. És només una qüestió de volum social? Evidentment que no, però és indiscutible que sense una massa social àmplia no te’ls pots ni tan sols plantejar. D’altra banda, pel que fa als castells nets, hi ha unes quantes colles més que podrien anar-hi. Això depèn directament de les hores de dedicació a l’assaig, de trobar les peces i d’assumir la inversió i la imprevisibilitat del resultat estadístic. En aquesta dicotomia els castells amples i emmanillats prenen avantatge.
La taula de punts i la fal·lera castellera convida a fer castells monumentals. De seguir així, a Valls ho saben, el color verd vilafranquí i el lila de tarragoní tenen molt a favor. És el món supercasteller.
Gamma de 10 2026-2015