Un relat figurat de SARA SURIOL.-
A la plaça el temps no passa: es construeix.
S’alça pis a pis, cos a cos, batec a batec. I tothom sap —encara que no es digui— que el temps comença quan sona el tabal.
És diumenge al migdia. El sol cau dret, les ombres s’omplen de gent i els ulls miren amunt. Les gralles s’enlairen primer, agudes i valentes, com si volguessin convèncer el món que tot ja és possible. La plaça les escolta, s’hi agafa. Però encara no és present. Encara no.
El present arriba amb el tabal.
PARA.
PARA-PARA.
PARA-PAM-PAM.
No crida, no s’imposa. Ordena. Diu: ara.
Ara és el moment. Ara hi som tots.
Amb cada cop de baqueta, els peus troben lloc, les mans s’encaixen, els cossos s’alineen.
El caos es fa forma.
El ritme venç la por.
El castell comença a existir.
La tabalera és menuda, i el tabal també.
No surt a les fotos: sempre les tallen de cintura en amunt.
Ningú l’anomena. Sempre són els Grallers.
Però ell sap.
Sap que mentre sona, la plaça és una sola cosa.
Que mentre el ritme aguanti, el temps no s’escapa.
Hi ha un moment del toc —ho marca la solfa— en què les gralles callen.
No perquè s’hagi acabat res, sinó perquè la música ho demana.
Llavors el tabal queda sol.
PARA.
PARA-PARA.
PARA-PAM-PAM
Sense melodies al damunt, sense ales que li tapin el so.
Només ell, nu, marcant el camí.
És en aquest buit que el tabal pren consciència.
Sap que sosté.
Sap que guia.
Sap també que gairebé ningú no el mira.
I, per primer cop, voldria parar.
No per fer-se notar.
No per orgull.
Per saber.
Si callo, pensa, el present continuarà?
Si no dic PARA, algú sabrà on és l’ara?
El PARA no arriba.
El PARA-PARA queda suspès.
El PARA-PAM-PAM no s’atreveix a néixer.
No és un gran silenci. No és escandalós. És una esquerda.
Les gralles, absents, no saben quan tornar. La pinya s’inquieta. Els cossos perden el compàs. El castell tremola, perquè no sap en quin temps ha de viure. Sense ritme no hi ha present, només memòria i por.
El món, per un instant, queda fora de lloc.
I aleshores el tabal ho entén.
Que la seva força no és ser escoltat,
sinó ser necessari.
Que el seu anonimat no és absència,
sinó fonament.
I torna.
No més fort.
No més ràpid.
Exactament on ha de ser.
PARA.
PARA-PARA.
PARA-PAM-PAM.
El present reapareix com l’aigua quan retroba el llit del riu. Les gralles tornen a entrar, segures. Els cossos recorden què han de fer. El castell es refà, pis a pis, esforç a esforç, fins que una mà petita s’alça al cel i la plaça esclata.
Perquè hi ha qui brilla un instant,
i hi ha qui sosté el ritme perquè tot pugui existir.
Hi ha qui emociona amb la melodia,
i hi ha qui diu PARA
perquè el present no s’esfondri.
I sovint, el més imprescindible
és qui treballa en silenci
perquè els altres puguin arribar més amunt.