QUADERNS DE FICCIÓ. Un relat distòpic de Jaume Garcia Ballart.-
Quan vaig entrar a l’edifici triangular del Fòrum aquell estiu del 2004, no esperava gaire, però el títol em va captivar: Una societat horitzontal que s’alça en vertical. Pensava que seria una conferència més, d’aquelles que s’aplaudeixen per educació i s’obliden abans d’arribar a casa. Em vaig equivocar.
En el marc del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona es va revelar un descobriment que va sacsejar els fonaments de tot allò que creia saber sobre les societats humanes: la fascinant història de les torres humanes maies.
Els arqueòlegs mostraven esquemes, dibuixos i fragments de còdexs que parlaven d’antics jocs rituals, molt anteriors fins i tot a les grans piràmides. No eren edificis de pedra, sinó construccions formades per cossos humans. Torres humanes que s’alçaven com a ofrena, però també com a mecanisme per evitar la guerra. Quan dos clans entraven en conflicte —per terres, comerç o orgull— no enviaven exèrcits. Convocaven el joc. Guanyava qui aconseguia aixecar la torre més alta sense que s’ensorrés.
Jo escoltava i no podia evitar reflexionar sobre com afrontem els conflictes: tribunals col·lapsats, violència delegada, odi anònim a les xarxes. Allà, en canvi, el risc era compartit. Si un fallava, tots cauríem.
Amb el pas dels anys, explicaven, aquella pràctica havia deixat de ser només un mitjà per resoldre disputes. S’havia transformat en una celebració, en una necessitat, en una forma d’identitat. I aquí va arribar el que em va deixar literalment sense alè: les torres podien assolir fins a vuit o nou nivells, i per construir-les calia una organització col·lectiva d’una precisió absoluta.
No existien especialistes intocables. Tothom hi participava: vells i joves, homes i dones, dirigents i classes populars. Els cossos no competien, sinó que es complementaven. No hi havia relats d’èpica individual ni herois.
Vaig experimentar una incomoditat profunda. Aquell món era tan bell com inabastable. No perquè fos primitiu, sinó perquè era massa avançat. Massa confiat en l’altre. Massa conscient que l’èxit només tenia sentit quan es compartia.
Quan els ponents van plantejar una possible declaració universal en suport a les torres humanes maies, la sala va esclatar en aplaudiments. Després van arribar els recursos, les càtedres internacionals i els estudis sobre aquest model cooperatiu tan singular. Jo també aplaudia, entre admiració i una mica d’enveja.
Mentre els experts debatien sobre reconstruir aquell esperit, jo pensava en nosaltres. En una societat que exalta l’individu però acaba abandonant-lo. On el treball col·lectiu es mira amb recel i l’anonimat esdevé una condemna. On resulta difícil imaginar cossos diversos confiant, de manera literal, el pes de la vida als altres.
Encara avui guardo aquella conferència amb més claredat que molts esdeveniments històrics que ens han presentat com a transcendentals. La recordo millor que aquells guerrers de Xi’an, pels quals tothom feia cua.
El pensament definitiu em va arribar de tornada a casa. Caram, i si aquell joc ancestral hagués estat nostre, si l’haguéssim creat aquí, segur que avui seria una icona com el Barça. TV3 el retransmetria en prime time. Tindria un programa setmanal, cròniques fixes als informatius i periodistes especialitzats a totes les redaccions. Hi hauria recursos il·limitats, merchandising i admiració internacional. En parlaríem més que de futbol.
Quina sort van tenir els maies. Tant de bo també ho tinguéssim aquí.