El nou model d’entrades del Concurs de Castells resol el col·lapse del servidor, però sense nominalitat i amb quatre entrades per inscrit obre la porta a la captura organitzada de localitats.
Opinió: Enric Güell.-
El Concurs de Castells de Tarragona estrena enguany, coincidint amb la seva 30a edició (3 i 4 d’octubre), un sistema de sorteig per a la venda d’entrades. El període d’inscripció s’ha obert aquest dimarts 14 de juliol i es tancarà dijous 16 a les 23.59 h; el sorteig se celebrarà en acte públic el 20 de juliol a les 12h. Cada persona pot presentar una única sol·licitud i demanar fins a quatre entrades per a la jornada de dissabte i quatre més per a la de diumenge. Els agraciats rebran, a partir del 24 de juliol, un codi personal d’accés a la plataforma de venda i disposaran de quinze dies per formalitzar la compra.
Cal començar reconeixent l’encert de fons: el sorteig acaba amb l’espectacle lamentable de cada edició, quan milers de persones intentaven comprar simultàniament, el servidor col·lapsava i les entrades s’esgotaven en minuts. Substituir una cursa de velocitat de connexió per un sorteig és, en si mateix, un pas cap a la igualtat d’oportunitats. Aquesta era, de fet, una de les conclusions del treball que vam desenvolupar en el marc de la III Beca CePAC, on, després d’analitzar el problema, els tres autors (Carles Esteve, Pau Ricomà i jo mateix) vam proposar precisament un sorteig d’inscripció prèvia, inspirat en els sortejos d’entrades entre socis dels clubs de futbol.
Però la proposta tenia dues condicions que no eren accessòries, sinó estructurals: les entrades havien de ser nominals, i el màxim per persona havia de ser de dues entrades. El model que finalment ha adoptat l’organització no incorpora cap de les dues: el codi d’accés a la compra és «únic i intransferible», però l’entrada que se n’obté no va lligada a cap nom, i el límit s’ha fixat en quatre entrades per jornada. La diferència pot semblar menor. No ho és.
El problema del cens que no existeix
En el futbol, el sorteig funciona perquè existeix un cens tancat: els socis. En el món casteller no hi ha cap cens equivalent d’aficionats, i per tant qualsevol persona pot inscriure’s, hi vulgui anar o no. L’única manera d’assegurar que qui guanya el sorteig és qui seurà a la grada és lligar l’entrada a una identitat: la nominalitat. Sense aquest lligam, cada inscripció es converteix en un actiu transferible que val fins a quatre entrades, i això crea un incentiu econòmic i organitzatiu evident.
La picaresca previsible és senzilla: les colles poden demanar als seus castellers —que el dia del Concurs seran a pista, no a la grada— que s’inscriguin al sorteig i cedeixin o revenguin les entrades obtingudes a la colla o al seu entorn. Cap base ho impedeix: cada casteller és una persona diferent amb una sol·licitud legítima. El resultat previsible és una grada repartida en proporció a la mida de les colles, no a l’afició individual.
Els números
L’aforament de graderia de la Tarraco Arena Plaça durant el Concurs és de 4.880 localitats a la venda per jornada, segons les dades facilitades per l’organització. Assumim, com a escenari de referència, que aquestes 4.880 localitats surten íntegrament a la venda mitjançant el sorteig (la xifra real podria ser inferior si hi ha reserves per a compromisos, premsa o altres circuits, cosa que encara reduiria les probabilitats que segueixen).
Si cada codi guanyador exerceix el dret màxim de compra (4 entrades), només hi ha 1.220 posicions guanyadores per jornada. La probabilitat que una inscripció concreta resulti agraciada és, simplement, 1.220 dividit pel nombre total d’inscripcions.
| Inscripcions totals (N) | Bases actuals (4 entrades/codi, no nominal) | Proposta III Beca CePAC (2 entrades/codi, nominal) |
|---|---|---|
| 7.500 | 16,3% | 32,5% |
| 10.000 | 12,2% | 24,4% |
| 15.000 | 8,1% | 16,3% |
| 20.000 | 6,1% | 12,2% |
| 30.000 | 4,1% | 8,1% |
La lectura és directa. Reduir el màxim de 4 a 2 entrades duplica mecànicament el nombre de guanyadors: 2.440 codis en lloc de 1.220. I la nominalitat actua sobre l’altre costat de la fracció: fa inútils les inscripcions instrumentals i redueix el denominador fins a acostar-lo a la demanda real de gent que vol seure a la grada. L’efecte combinat, en un escenari intermedi (20.000 inscripcions, de les quals la meitat serien instrumentals), multiplicaria per quatre la probabilitat del particular: del 6,1% al 24,4%.
Convé precisar un matís de càlcul: la probabilitat individual no funciona per trams («cada 1.000 inscripcions cal una inscripció més»), sinó per dilució contínua. Cada inscripció addicional —inclosa cada inscripció instrumental d’algú que no anirà a la grada— rebaixa la probabilitat de tothom. Passar de 20.000 a 21.000 inscripcions fa caure la probabilitat individual del 6,10% al 5,81%. Per això les inscripcions massives no són un joc de suma zero entre qui les fa i l’organització: són un impost sobre tots els altres participants.
L’estratègia dominant que les bases regalen
Quina és, doncs, la millor estratègia per a un particular sota les bases actuals? Les mateixes regles la dicten: formar coalicions. Les bases prohibeixen les sol·licituds duplicades, però res no impedeix que quatre membres d’una família o d’un grup d’amics s’inscriguin per separat. Amb una probabilitat individual del 6,1% (escenari de 20.000 inscripcions), un grup de quatre persones té un 22,3% de probabilitats que almenys una resulti agraciada —i un sol codi ja cobreix les quatre entrades del grup. Sis persones coordinades arriben al 31,5%; deu, al 46,7%.
Aquesta estratègia és perfectament legal. I aquest és exactament el problema: la dinàmica que optimitza les opcions d’una família de quatre és la mateixa que, escalada, permet a una colla capturar la grada. Una colla que mobilitzi 500 inscripcions instrumentals pot esperar, en el mateix escenari, unes 122 entrades per jornada; una de 100 membres, unes 24 entrades. El repartiment esperat és estrictament proporcional a la capacitat de mobilització, i el particular que s’inscriu sol —el turista, l’aficionat sense colla, el veí de Tarragona— competeix en inferioritat estructural contra blocs organitzats.
El detall tècnic que les bases no expliquen
Les bases no descriuen una extracció de guanyadors d’un bombo, sinó un sorteig de punt de tall, com el de les oposicions: s’extreu un únic número i, a partir d’aquest, l’ordre de prioritat corre consecutivament fins a cobrir les localitats disponibles. Amb 1.220 posicions guanyadores, guanya el bloc de 1.220 codis consecutius que comença al número extret.
Individualment, això és just: cada codi té exactament la mateixa probabilitat. Però per a grups, els resultats queden correlacionats per proximitat. Si els codis s’assignen per ordre cronològic d’inscripció, quatre membres d’una família inscrits un darrere l’altre viuen o moren junts: o el tall els agafa tots (i acumulen entrades sobreres) o no n’agafa cap. En canvi, si s’inscriuen espaiats —amb més de 1.220 inscripcions de separació entre ells, cosa que el comptador públic permet controlar— les seves finestres de victòria no se solapen i les probabilitats se sumen: la mateixa família quadruplica les opcions d’obtenir un codi. Un sorteig de punt de tall sobre l’ordre cronològic no és equivalent a barrejar totes les paperetes: converteix la loteria en un joc d’estratègia temporal que premia qui coneix el mecanisme.
La solució és senzilla i les bases no la descarten: assignar els codis a les inscripcions mitjançant una permutació aleatòria prèvia (un sorteig de l’ordre, no només del punt de partida), cosa que fa el sistema matemàticament equivalent al bombo i buida de contingut qualsevol estratègia d’inscripció. Ara bé, les bases no especifiquen com s’assignaran els codis, i l’acte públic del dia 20 només mostrarà l’extracció del número, no el mètode d’assignació. La transparència que el procediment invoca exigiria fer públic aquest detall abans del sorteig. Convé dir-ho clarament, però: encara que l’assignació fos aleatòria, això només tancaria l’esquerda temporal; el problema de fons —les inscripcions instrumentals i la captura per blocs— només el tanca la nominalitat.
És més democràtic?
El sorteig és igualitari per inscripció: tots els números tenen la mateixa probabilitat, tal com prometen les bases. Però no és igualitari per persona que realment vol assistir-hi, perquè el disseny permet que una mateixa voluntat d’assistir es presenti al bombo amb múltiples paperetes interposades. La resposta a la pregunta, doncs, és matisada: el nou model és més democràtic que la cursa del servidor —elimina l’avantatge tecnològic i la loteria del col·lapse—, però és menys democràtic del que podria ser, i possiblement menys del que aparenta.
Hi ha, a més, un efecte de retroalimentació pervers: com més inscripcions instrumentals hi hagi, més baixa la probabilitat del particular honest, i més incentiu té tothom a organitzar-se en bloc per compensar-ho. El sistema, deixat córrer, tendeix a premiar l’organització per sobre de l’afició.
Encara hi són a temps
Les mateixes bases es reserven «el dret de modificar o complementar» el procediment «d’acord amb els principis de transparència, igualtat d’oportunitats i bon funcionament». Dues correccions bastarien per alinear el model amb aquests principis que invoca: vincular cada entrada al document d’identitat del comprador, amb verificació a l’accés al recinte, i rebaixar el màxim per sol·licitud de quatre a dues entrades. Ni l’una ni l’altra encareixen substancialment el procés —la verificació nominal és pràctica habitual en concerts i esdeveniments esportius— i totes dues ataquen l’arrel del problema: que guanyar el sorteig i seure a la grada tornin a ser la mateixa cosa.
El sorteig era la solució correcta. El diable, com sempre, és als paràmetres.
Nota metodològica: els càlculs assumeixen 4.880 localitats a la venda per jornada (aforament de graderia declarat per l’organització en edicions anteriors) i l’exercici complet del dret de compra (4 entrades per codi guanyador). Si els guanyadors compren de mitjana menys de 4 entrades, el nombre de codis servits augmenta proporcionalment i les probabilitats milloren lleugerament en tots els escenaris, sense alterar les conclusions comparatives. El nombre d’inscripcions (N) és desconegut en el moment d’escriure aquest article; la taula presenta escenaris. La probabilitat d’una coalició de g persones es calcula com 1 − (1 − p)^g, amb p = 1.220/N. Fonts: bases del sorteig i web oficial del Concurs de Castells (concursdecastells.cat); Diari de Tarragona.
Y luego estarán mezcladas en la grada las «aficiones» de cada colla?
A poc a poc us carregareu l’afició, cada vegada es més complicat accedir a la compra d’entrades. Perquè no torneu al sistema de compra per ventanilla? … dies abans, un determinat nombre per a les colles i poca cosa més. El sorteig no és una bona idea, revenda, manipulació i els que ens agrada i ho portem a la sang igual ni ens toca … Malament, molt malament, cada cop ho feu pitjor.