Un relat de JORDINA ARMILLA.-
A Viladepilars, el poble no es definia pels carrers sinó pels bàndols. No calia preguntar d’on eres: la manera d’entrar a la plaça, el gest amb què et cordaves la faixa, fins i tot el silenci amb què escoltaves els grallers, revelaven si venies de la Colla de Dalt o de la Colla de Baix. Era una frontera invisible, però tenaç com les esquerdes de les cases velles: ningú no recordava quan s’havia obert, però tothom sabia exactament on passava.
Les famílies havien transmès aquella rivalitat com qui hereta una clau rovellada: sense saber ben bé què obria, però convençudes que calia conservar-la. A les parets penjaven fotografies de diades glorioses, castells descarregats amb orgull, i altres imatges que no s’ensenyaven mai del tot, perquè el record encara feia nosa.
La Marina havia crescut dins d’aquell relat. A casa seva, la Colla de Dalt no era només una colla: era una manera de plantar-se davant la vida. L’Aïda, a l’altra banda del poble, havia rebut una educació igual d’intensa, igual de fidel, però amb els colors canviats.
Tot i això, elles no es van trobar sota el sol dur de la plaça.
Es van conèixer en un espai neutre, gairebé innocent: una aula d’institut amb fluorescents cansats i finestres obertes a un pati sense banderes. Van començar parlant de llibres, després de música, després d’allò que no figurava en cap programa oficial del poble. Es van reconèixer en petites coses: la manera de riure quan alguna cosa feia vergonya, el gust per caminar sense rumb, la intuïció compartida que la identitat podia ser alguna cosa més que una herència.
Quan l’amor va arribar, no va demanar permís. Va aparèixer amb la naturalitat d’una pluja d’estiu: sense estrèpit, però persistent.
Al principi, el poble no ho va saber. Les mirades eren discretes, les mans s’estrenyien lluny dels ulls coneguts. Però Viladepilars és petit, i els secrets hi tenen les cames curtes. Quan el rumor va arribar a les cases, ho va fer amb el pes d’una revelació incòmoda.
—Una de Dalt amb una de Baix.
La frase corria com un presagi. A les sobretaules, les veus baixaven. Als assaigs, els silencis s’allargaven. No era només una història d’amor; era la por que alguna cosa antiga, massa antiga, s’esquerdés.
—No és contra ningú —deia la Marina, mirant els ulls cansats del seu avi—. És només nostre.
—És això, precisament —li responia ell—. Que no sigui de ningú més.
Aquell estiu, buscant aire, van pujar a les golfes de la casa dels avis de la Marina. Era un espai suspès en el temps: la pols hi reposava com una segona pell, i la llum entrava esbiaixada, tímida, com si també tingués por de despertar records. Hi havia capses sense obrir, roba que ja no tenia cos, i papers que havien sobreviscut a mudances i silencis.
Va ser allà on ho van trobar.
No destacava per res especial. Només un grapat de sobres gastats, lligats amb una cinta descolorida, amagats al fons d’una capsa que feia anys que ningú no obria. La Marina els va apartar d’un primer cop d’ull, pensant que devien ser papers vells, records sense importància. Però l’Aïda, que sempre llegia el silenci amb més atenció, va notar el pes estrany d’aquells sobres.
Quan en van obrir el primer, l’aire de les golfes va canviar.
La lletra era antiga, ferma, escrita amb una cura que ja no s’estila. No parlava de negocis ni de comptes pendents. Parlava de tardes robades a la plaça, del vertigen de tocar una mà prohibida, del desig de viure un amor que només podia existir entre assaigs i mirades fugisseres. El rebesavi de la Marina escrivia com qui aixeca un castell amb paraules: buscant equilibri, confiant que cada frase sostenís l’anterior.
Van llegir en silenci, amb el cor accelerat, fins que van arribar a la destinataria.
Va ser llavors quan tot es va desplaçar.
El nom de l’estimada no era cap desconeguda llunyana. Era un cognom que l’Aïda havia sentit tota la vida, dit a casa amb naturalitat, com si no amagés res. Les cartes anaven adreçades a la seva rebesàvia.
La resposta va arribar en un altre sobre, amb una lletra més fina, més tremolosa. Parlava de cites amagades, de petons robats entre assaigs, del cansament d’haver d’estimar sempre a mitja veu. Hi havia esperança, sí, però també una por fonda, com si ella ja intuís que el futur no els seria favorable.
Ningú no n’havia dit mai res. Ni a la família de la Marina, ni a la de l’Aïda.
Aquell amor havia estat esborrat amb una eficàcia gairebé cruel, com si el silenci hagués estat l’única manera de salvar l’ordre del poble. Les dues noies van entendre, sense necessitat de dir-ho en veu alta, que aquella història amagada havia estat una llavor invisible de la rivalitat que havien heretat.
Assegudes a terra, envoltades de pols i llum obliqua, es van mirar amb una certesa nova. Allò que per a ells havia estat impossible, per a elles era una segona oportunitat. No una venjança del temps, sinó una continuació.
Aquells papers van baixar de les golfes al menjador com qui baixa una veritat massa temps callada. Les mans velles que els van llegir tremolaven. Alguns noms encara ressonaven. Algunes ferides, fins aleshores invisibles, van adquirir cos i sentit. L’odi heretat ja no semblava una virtut, sinó un dol mal resolt.
—Potser ja n’hi ha prou —va dir algú, finalment—. Potser no cal passar-los aquest pes.
La diada de Festa Major va arribar amb una llum clara, gairebé ritual. A plaça, les colles van ocupar els seus espais habituals, fidels a una coreografia antiga: dues cares, dos colors, una distància exacta.
Quan va arribar l’hora dels pilars, no hi va haver cap senyal especial. Cada colla va fer allò que sabia fer. Dues pinyes es van formar alhora. Dos silencis van caure.
El pilar de la Colla de Dalt va créixer amb pols ferm. Al davant, el de la Colla de Baix s’alçava amb el mateix ritme. Dos troncs verticals, dues històries dretes. La Marina va pujar fins al terç amb la serenor de qui confia en els peus que la sostenen. A l’altre pilar, l’Aïda ocupava el mateix lloc, a la mateixa alçada exacta. No eren a dalt de tot. Eren al centre: allà on el pes es reparteix i la responsabilitat és compartida.
Quan els pilars van quedar drets, el temps es va alentir.
Des de dalt, la Marina i l’Aïda es van mirar. No hi havia desafiament ni victòria. Hi havia reconeixement. Dues vides sostenint dues històries diferents, separades per pocs metres d’aire i molts anys de silencis heretats.
Cap gest. Cap somriure. No calia.
En aquell instant, algú va entendre que no calia ajuntar els pilars perquè alguna cosa canviés. Que la convivència no sempre passa per la fusió, sinó per la dignitat de mantenir-se dret, cadascú al seu lloc, sense fer baixar l’altre.
Quan els pilars es van desfer, el silenci va durar un batec més del compte. Un silenci espès, ple de noms que ja no hi eren. Com si un amor antic, condemnat a quedar a mitja veu, hagués trobat finalment repòs.
Aquella nit, les cartes van quedar tancades al calaix. Ja no calia rellegir-les. Havien fet el seu camí. El que no havia pogut ser sostenia ara el que sí que era possible, no com una venjança del temps, sinó com una reparació lenta i justa.
La Marina i l’Aïda van caminar juntes pels carrers estrets de Viladepilars, sense amagar-se. Sabien que continuarien sent rivals a plaça, cadascuna fidel a la seva colla. Però també sabien que l’amor no demana renúncies, sinó espais on poder existir.
Rivals a plaça.
A la mateixa alçada.
Companyes a la vida.
I així, sense proclames ni monuments, el poble va aprendre una veritat fonda: que els pilars no sempre s’han de tocar per sostenir el futur, i que l’equilibri comença quan ningú no ha de baixar perquè l’altre pugui pujar.
Si voleu publicar articles, contes, relats de temàtica castellera us oferim l’espai Quaderns d’aquesta web.
Envieu-nos les vostres col·laboracions al correu info@barometrecasteller.cat.