Un relat figurat de JORDINA ARMILLA.-
Quan la mare va trobar feina a gairebé tres-cents quilòmetres de casa, el Jan no va protestar gaire. Anaven a Vinallop, al poble dels avis. De nord a sud. Flaçà quedava enrere; Tortosa apareixia al mapa com una taca nova, desconeguda. El que sí que es va trencar, de cop, van ser els pocs vincles que tenia de veritat.
Sobretot el Ton.
No eren ben bé amics. Feien anglès junts, una extraescolar sense gaire passió, i cada dilluns i dimecres recorrien el mateix trajecte a peu: de casa cap allà, d’allà cap a casa. Vivien a prop, es passaven a buscar, comentaven quatre coses. Quan sortis, t’espero. Ja baixo. Més que confiança, costum. Més que amistat, coincidència.
Tot i això, tots dos presumien de tenir molts amics a les xarxes: els del Whats, els de l’Insta. Gent amb qui parlaven, o això deien. Riures, emojis, mems, vídeos absurds, cotis que duraven el que durava la pantalla encesa. Estalquejar perfils, reaccionar a stories, enviar algun DM sense gaire contingut. De tant en tant, algun match que no anava enlloc.
Amb el canvi de pis, aquella relació —si és que n’hi havia cap— es va trencar sense soroll, com es trenquen els fils prims: sense que ningú ho noti fins que ja és massa tard. No hi va haver discussió ni comiat. Simplement van deixar d’escriure’s tant. Una mena de ghosting lent, gairebé educat.
El Jan, instal·lat a Tortosa, va començar a enyorar coses que abans no havia valorat. El Ton. El camí compartit. Fins i tot els companys d’anglès, que mai no li havien importat gaire. Ara en tenia de nous, però cadascú anava a la seva. Ell els mirava mentre feien scroll al mòbil i pensava en vincles que, en realitat, potser mai no havien estat tan forts. Però ara eren nostàlgia.
Un dia, a classe, van parlar del conreu de l’arròs. Dels conreus en general. El professor va dir que les plantes s’han de regar sovint, com les amistats, que no n’hi ha prou amb plantar i esperar. Que si vols collir, has de cuidar. El Jan va entendre-ho de seguida. Les amistats funcionaven igual. No hi ha cap planta que sobrevisqui només a base de missatges.
Aquella idea el va deixar tocat. I encara va idealitzar més la relació amb el Ton, el seu bro. Una paraula gran per a una relació que ja no existia. Ni tan sols s’havien preguntat mai coses importants. Ni abans ni ara. Ni cara a cara ni per xarxes. Tot seguia ple de notificacions, però buit de presència.
El Jan se sentia desubicat.
Fins que un dia van venir els castellers a l’institut.
Ell n’havia vist, però mai hi havia participat. Aquell dia ho va fer com tots. Es van tocar, es van ajudar, es van parlar. Van riure. En un excés de confiança, ell mateix es va fer una estrebada. De seguida li van preguntar com estava. Que no ho feia malament, que era molt Pro. Li van dir que, per mida, encaixaria bé a la colla.
Allà no hi havia filtres ni perfils: hi havia mans, pes i confiança. Sense adonar-se’n, l’autoestima li va créixer. I també el lligam amb els companys.
D’això ja fa un any.
Ara forma part de la colla. Assagen els dimarts i els divendres. Al seu barri en són cinc i queden a la plaça del darrere per anar-hi junts. Però el millor no són els castells. El millor és tot el que passa al voltant. Hi ha gent del seu institut, d’altres centres, gent diferent. Fan més coses. Es veuen. Es coneixen. Ja no cal wasapejar gaire per saber com estan.
Un dia d’aquests, quan tingui un moment, si se’n recorda, li explicarà al Ton.
